El titella com a protagonista absolut, sense escenografia que l’emmarqui. Una manipulació que beu de l’escola de Jim Henson i altres camins marcats per les taules dels escenaris. És d’agrair quan els titellaires mostren el truc al públic. Un públic que queda atrapat des del principi ja que ELL participa activament essent el responsable de les temàtiques.

Un ambient musical que respira alegria i amistat. Espectacle per teatres, bars, cabarets... per públic noctàmbul i amb ganes de diversió a dojo.

La paraula i el desvergonyiment trenquen l’escena com els juglars d’altres temps alçaven la veu en les places dels pobles, reclamant justícia o simplement divertint amb les aventures còmiques dels putxinel·lis.